CAiXA PETiTA

Casa meva és

una caixa petita

on entra tot.

És com un mercat

ple de sostres.

Com una estona

de silenci, res més,

com qui respira.

[Abril ~ 2024]

il·lUSSiÓ ÓPTiCA

 

Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada

(Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72) 

a  RELATS CONJUNTS

Sempre que anava a les golfes trobava aquell quadre contra la paret, però no li cridava l'atenció com per girar-lo. Trastejava per tot arreu, fotografies, roba, mobles i s'hi passava moltes hores intentant col·locar tots els objectes en la memòria dels seus besavis i dels seus avis. Cercava dates, llocs què pogués haver-hi estat, llegia totes les cartes, totes les notes, fins i tot ja distingia la lletra d'un de la dels altres. Era com si hagués viscut tota la seva vida amb ells i això que no els havia conegut, tret de la seva àvia materna que li explicava moltes històries quan era petita... 

Un dia, repassant papers, va veure una xifra que no sabia perquè li sonava. El 36, on ho havia vist?. Va seguir llegint i tot el que llegia la portava a un quadre molt valuós de la mare del seu besavi... Però ella no havia vist quadres tan antics a les golfes... ni a casa del pares... ni a casa de l'àvia... -Oh, potser sigui el quadre que hi ha contra la paret!-, va pensar. Pegà un bot, que de cap va topar al sostre; amb la mà al cap s'ajupí per donar-li la volta i la sorpresa va ser molt més gran quan va veure que la pintura era allò que havia vist sempre al passar per davant, el revers de la pintura era la pintura!!! Al·lucinada tornà cap a la cadira i es posà a llegir detingudament tot el que podia descobrir sobre ell. La rebesàvia ho va pintar o ho va comprar?, era molt estrany que en aquella època poguessin saber que era un enganya-ulls, però precisament per això el quadre tenia tant de valor. Cercà una tela i l'embolicà, aquella tarda aniria al museu per saber-ne més. -Mira quines coses tenia la rebesàvia!- pensà, mentre se li dibuixava un gran somriure a la cara.

TRAVESSAR . . .

— Vinga va!, travessa... ara no venen cotxes.

— No sé jo...

— Mira que ets poruc, no t'ho pensis més.

— És què...

— Cony!, no em veus a mi que ja sóc al mig?

— Ja baix, ja baix...

— Si no travesses aviat, t'atropellarà algú.

— Sí, tu dóna'm ànims!

— Ja no et dic res més, fes el que vulguis!

— Clar, com que a tu no t'han trencat mai les cames...

— (Dóna'm paciència, oh gran ocell Fènix!)

Un toc de clàxon i una frenada en sec, donaren resposta a l'últim pensament.

RESCATAS . . . [ XVIII ]

Suren colors

d'un pentagrama viu,

alçant el vol.

Dins la retina, 

si no saps retenir-los,

es queden foscos.

[Abril ~ 2024] 

DiSPERSAR-SE (Cessar d'estar en files)

Filla de..., dona de..., treballadora de..., mare de..., amant de..., submisa.  Fins que un dia va dir prou i aquest va ser suau, explicant els motius, sense ofendre a ningú i això va servir per quedar-se sola... Ara viu tancada en si mateixa, sense pares, sense home, sense patró, sense fills, sense amant amor... només amb els pensaments que volen pel seu cap, el xiuxiuejar de la música, el flairejar de les pàgines d'un llibre, la seva fidel amiga la càmera d'immortalitzar instants, la flama d'una espelma sempre encesa pels que ja no hi són i... pels que sí, el teclat on deixar-hi sentiments i el seu llit, on cada cop llisquen més les hores, procurant adormir-se i així oblidar-se que VIU...